Koyama, Arderiu i Riba
vermut, passeig, dinar, galeries d’art i cases d’autors
Encara recordo la sensació del primer cop que vaig trepitjar Cadaqués. Fascinada per la seva intimitat i isolació, semblava talment, com diuen els cadaquesencs, una illa. Era el lloc ideal per la nostra primera escapada. Lluny de tot i tothom. Ple de carrerons, cales i racons per descobrir i perdre’ns-hi junts. Per això, de tots els llocs on hem estat després, de Cadaqués, en guardem un d’especial.
Aquest cop la sensació de lloc refugi, de resguard i d’evasió de la rutina es va repetir. El seu recer em continuava meravellant, però alhora i paradoxalment em resultava encisador i sufocant. Aquesta vegada feia més calor, era abril, un mes abans havia començat la primavera i els dies cada vegada eren més llargs que les nits; la gent sortia a assaborir els primers rajos de sol càlids de l’any i la salabror de la brisa marina. Era el pont de Setmana Santa i els carrers anaven plens a vessar, tot i això, em va sorprendre com, al llarg dels anys, el poble ha anat evolucionant i s’ha anat adaptant al turisme, però sense perdre la seva personalitat de poble pesquer. Actualment, és mundialment conegut, lloc de pelegrinatge per artistes fascinats per l’espai salvatge que va inspirar l’obra de Dalí. Emmurallat per les muntanyes rocoses del Cap de Creus, Cadaqués, s’ha mitificat com un lloc d’arcàdia.
Per això, tan aïllat i rocallós, em costava imaginar la solitud del dia a dia de la gent que hi vivia milers d’anys enrere. Avui en dia, encara té només accés per mar, o bé, per una única, estreta i revoltosa carretera (gràcies a Frederic Rahola i Trèmols, escriptor i polític , un dels noms que us comentava anteriorment, que va fer arribar a la vila la carretera que connecta el poble amb l’Empordà, “Millor accés a Cadaqués” Diari Avui, 29 de maig del 1982, pàgina 3). Si també hi accediu des del sud, venint de Barcelona, l’única manera d’accedir-hi és abandonant l’autopista AP-7 per la sortida 4 (Figueres – Roses), continuar per la carretera C-260 fins a Roses i abans d’accedir-hi, els indicadors et desvien cap a la carretera local GI-614, que acaba a Cadaqués.
En arribar, les corbes estretes de la carretera de seguida et submergeixen en l’entorn i no podia evitar imaginar com devia ser l’arribada de les antigues civilitzacions com els sards, els etruscos, els egipcis i, sobretot, els grecs i romans, que van mollejar-ne les tradicions i aportar avenços en la pesca i la navegació. O que terrorífics devien ser els atacs de pirates algerians, corsaris genovesos o turcs abans que construïssin la muralla. O l’arribada d’artistes d’arreu, durant el segle passat, atrets pel surrealisme de Dalí. Com deia, una sensació encisadora d’arcàdia i sufocant d’aïllament.
Abans del viatge hi havia tres coses que tenia clares: volia tornar a fer un cafè al bar Marítim, aquest cop conscient del lloc on era, després arribar-nos a peu fins al Portlligat de Dalí-Leveroni-Lídia de Cadaqués i finalment sucar els peus a Sa Conca. De tots els llocs amb relació als artistes més cèlebres de l’”illa”, aquests no me’ls podia perdre.
Alhora eren dies que teníem de vacances, per no fer res, per fer-nos fidels i obedients creients de l’expressió italiana ‘Dolce far niente’. Però, com bé us podreu imaginar, després d’haver planificat tota aquesta ruta, no em vaig poder estar d’anar carregada amunt i avall amb totxos de llibres de Lorca, Dalí, Leveroni, Arderiu, Riba, Koyama, Lídia de Cadaqués i encara comprar-ne més.
A l’arribar vam aparcar darrere l’hotel Llané Petit, al camí que porta cap al Far de cala Nans. Era mig matí. Ens havíem llevat d’hora amb la idea d’arribar a temps per fer el vermut i després anar a dinar. El passeig era transitat, gent que tornava de l’excursió al far, gent que tot just l’iniciava; tots equipats amb pals, malles d’esport i bambes de senderisme.
Encarat al mar i separat de la resta de les poblacions de la comarca de l’Alt Empordà, Cadaqués té el seu propi microclima, per tant, vam baixar del cotxe ben carregats amb tota mena de roba per a cada ocasió. Però vam tenir uns tres dies molt plàcids, sense tramuntana ni precipitacions, només l’últim dia, a l’hora de marxar (i és que no falla mai!) Va ser un petit miratge d’estiu enmig de la primavera.
Mentre esperàvem que acabessin de preparar-nos l’habitació després del check-in, asseguts en unes butaques davant del mar fent el somiat vermut després de les hores de carretera, vam aprofitar aquella estona per acabar d’organitzar el dia i trucar per reservar el restaurant on dinaríem (com sempre, jo tenia un document al núvol amb tots els espais literaris i turístics a visitar, però també els restaurants, cafès i bars on menjar).
Només a l’entrar, les parets plenes de quadres de Koyama i la llum que entrava pels grans finestrals del menjador i la terrassa que donava a la caleta del Llané Petit em van captivar. La decisió d’anar a Cadaqués va ser força precipitada, no prou com per tenir temps de planificar-ho tot, però sí com per trobar un hotel a un preu econòmic durant els dies festius de Setmana Santa. Malgrat tot, i pel que vam pagar en comparació amb l’espai i els serveis de l’hotel, ens va resultar fins i tot econòmic. L’únic inconvenient, no vam tenir vistes al mar (encara que des del balcó, entre els escales de cargol que teníem a tocar i que comunicaven amb zona de la piscina, podíem entreveure un rectangle blau d’horitzó).
L’Hotel Llané Petit està una mica aïllat del centre del poble, però si busqueu un lloc agradable, amb bon tracte i calma, és el lloc ideal. Vaig decidir-me pel Llané Petit perquè estava situat a la platja on Dalí va passar la seva infància i on va compartir tants estius amb Lorca? Sí i no, no us mentiré.
Al saber les dates, el primer que vaig fer va ser buscar en un comparador de preus tant apartaments com hotels, i potser el fet que amb el preu de l’hotel, que era molt semblant al de l’apartament, ja hi anés inclòs l’esmorzar i, a més a més, aquesta ubicació, tot plegat va fer més fàcil la decisió.
Dalí i Lorca es van conèixer a la residència d’estudiants de Madrid al 1925 i aquell mateix estiu Dalí el convidà a passar l’estiu amb la seva família a Cadaqués, l’últim cop que hi tornà va ser el 1927, abans que la seva relació acabés. Lorca n’estava enamorat, però Dalí no li va correspondre mai el seu amor. Si en voleu saber més, us recomano el llibre d’Ian Gibson, El amor que no pudo ser.
Un cop instal·lats, vam passejar fins al centre passant per la platja de la infància de Dalí i la joventut amb Lorca. De fet, si us hi fixeu, camuflada entre arbres amb un pàrquing al darrere, hi ha una estàtua dedicada a Federico Garcia Lorca, fet per l’artista J.M. Subirachs.
eleva escalinatas y oculta caracolas.
Las flautas de madera pacifican el aire.
Un viejo dios silvestre da frutas a los niños.
En alta mar les sirve de brújula una rosa.
El horizonte virgen de pañuelos heridos
junta los grandes vidrios del pez y de la luna.
ciñe frentes amargas y cabellos de arena.
Las sirenas convencen, pero no sugestionan,
y salen si mostramos un vaso de agua dulce.
Gravat en l’escultura hi ha uns versos del poema que Lorca va dedicar a Cadaqués i que us deixo a la columna esquerra.
© Foto extreta de visitcadaqués.org
Tot seguit, ens vam endinsar per la carretera entre les característiques cases marítimes de façana blanca, que et porta fins a la riba Pitxot, on hi ha l’escultura de bronze dedicada a Lídia de Cadaqués de l’artista Ramon Moscardó. (D’ells us en parlaré més endavant.) Després de creuar el porxo que et porta a la platja de port Alguer vam dirigir-nos cap al restaurant on dinaríem.
Dalt de la Platja Port Alguer, en el punt més alt del casc antic, hi ha ubicada l’església de Santa Maria, un edifici d’estil gòtic amb un impressionant retaule barroc daurat d’uns 23 m d’altura que només pots veure amb detall i claredat si tires un euro perquè s’il·lumini. Malgrat això, no m’estranya que Dalí quedés fascinat per la llum, la forma circular oberta al mar i l’ambientació d’aquesta plaça. Realment no hi té res a veure, però la zona per als vianants central, el primer record que em va dur a la ment va ser la sensació que tenia quan passava per la Place Contrescarpe de París, prop de l’apartament de Hemingway i Joyce al carrer Cardinal Lemoine. Vaig tenir la mateixa sensació que si hagués d’escollir un lloc on viure de tot París, o en aquest cas Cadaqués, seria en aquesta placeta o molt a prop. (Sort que somiar és gratis, perquè els lloguers de Cadaqués no. L’única cosa que em vaig poder permetre d’aquesta plaça va ser, quan l’últim dia visitant Portlligat, vaig descobrir que Dalí l’havia pintat i en venien una reproducció en forma de postal per un euro.)
© Salvador Dalí, Fundació Gala-Salvador Dalí, Figueres, 2004
De la muralla de Cadaqués, que us comentava a l’inici, només en queda un baluard integrat a l’actual ajuntament. Però en lloc de seguir el camí de ronda i enfilar-nos per les escales que porten a la plaça de l’ajuntament, on hi ha un bust de Carles Rahola, vam enfilar els carrerons de darrere la plaça fins arribar al restaurant Lua Wine & Soul.
Tot i això, abans d’entrar al restaurant ens vam acostar fins a la plaça de l’ajuntament per contemplar les vistes i recordar aquestes paraules de Carles Rahola:
“Cadaqués, la bella i blanca, redossada a l’imponent Cap de Creus, amb la mar blava al davant és una de les poblacions més originals i pintoresques de la Costa Brava. Gairebé incomunicada durant segles amb el continent, els seus fills han estat més en contacte amb el mar que amb la terra: així han pogut servar fins fa pocs anys un caràcter propi, que es revela en la parla, que és com una mena de dialecte, en els gestos i en certs costums que acusen un origen remotíssim. Aquest isolament en què es trobava Cadaqués ha desaparegut amb la construcció de les dues admirables carreteres a Roses i al Port de la Selva. La vila hi ha guanyat molt, car, gràcies a les facilitats de comunicació, ha estat més visitada i coneguda per gent de tot arreu; però també hi ha perdut quelcom que era essencialment típic: els vells costums van desapareixent i els trets personals van esborrant-se. Els cadaquesencs, tanmateix, pertot on vagin, per lluny que es trobin de la pàtria, serven fervorosament l’amor al poble on varen veure la claror primera i només pensen de tornar-hi. Cadaqués, amb les seves roques aspriues, la seva església tota polida que domina les cases blanques com un pastor el seu remat, les seves cales meravelloses, té per a ells el més dolç encís.”
Rahola, Carles (30 de juliol de 1930).«Cadaqués». Dins El Autonomista, p. 1.
Si busqueu un lloc amb bons vins per maridar amb plats de cuina mediterrània, de fusió i saludable, amb opcions veganes, vegetarianes i sense gluten, el restaurant Lua Wine & Soul és el vostre lloc. Ofereixen una carta d’allò més original i el servei és immillorable. Si us hagués de recomanar un plat exquisit i que no us podeu perdre és la Tom kha kai, una sopa de coco tailandesa calenta picant i àcida però d’allò més dolça i subtil amb musclos, i de postres el tiramisú de castanyes. Una delíiiicia! Hi tornaria ara mateix.
Per conèixer la història de qualsevol ciutat o poble és indispensable deambular pels carrers del seu casc antic i deixar-se perdre pels carrers laberíntics. Encara que de vegades, com és el cas de Cadaqués durant Setmana Santa, i no em vull ni imaginar a l’estiu, ben dinat, de seguida vam defugir els llocs més turístics perquè també eren els més transitats i ens vam perdre pels carrerons més empinats. Tot i això, us recomano passar pel carrer des Call perquè és on el rastell, nom que rep el paviment del carrer, està més ben conservat i, per tant, és el més emblemàtic i conserva la forma d’espiga que absorbeix i evita que la gent rellisqui, fet amb pedres extretes de la vora del mar i que, en conseqüència, estan modelades pel vaivé de les onades.
Una altra manera en què m’agrada conèixer els llocs que visito i la seva història és visitant-ne els museus. L’endemà descobriríem que el Museu de Cadaqués, dedicat a les exposicions d’artistes i temàtiques relacionades amb la població i la seva història, era tancat. Encara que part del seu èxit és per una gran secció dedicada a Dalí, també té un gran fons d’obres d’artistes vinculats d’alguna manera amb Cadaqués com Richard Hamilton, Arranz Bravo, Ignacio Iturria, Eliseu Meifren, Josep Niebla, Carlos Pazos, Antoni Pitxot, Àngel Planells, Joan Josep Tharrats (sí, tot homes, ho sé…)
Però les galeries que vam visitar aquella tarda va ser perquè hi vam ensopegar de casualitat, mentre buscàvem la casa des d’on Clementina Arderiu va escriure el seu poema ‘Sirenes’. I és que com deia abans, Cadaqués és el nostre París català, perquè un altre dels seus atractius principals són les galeries d’art. Una parada imprescindible que us recomano és la de la galeria Patrick J. Domken. Una vegada que van fer un reportatge per TV3, em sonava haver sentit la història d’un artista japonès que vivia i pinta incansablement Cadaqués. Qui m’ho hauria dit a mi que les pintures que m’estaven fascinant a l’entrar a aquesta galeria em resultarien familiars perquè eren les mateixes que aquell matí havia vist a les parets del rebedor de l’hotel Llané Petit!
L’endemà quan vaig visitar la llibreria Ses Minves, una altra cosa que faig sempre quan vaig algun lloc és visitar-ne les llibreries independents i comprar-hi algun llibre com a souvenir, aquest cop va ser el llibre Una vida entre dos oceános de Koyama. M’havia fascinat l’harmonia i la calma que transmetien els seus quadres, i com m’havia passat amb la plaça de Port Alguer, com que tampoc em podia permetre una de les seves làmines i encara menys un original, vaig decidir comprar-me el llibre que en contenia moltes més! (Si és que soc un geni!)
Finalment, vam arribar al carrer de l’Amargura 15-17 on en ocasió dels seixanta anys de Carles Riba i Clementina Arderiu, els seus amics els regalen una casa a Cadaqués, el 1953. (Em podeu recomanar on fer amics com aquests?)
És en aquesta casa on aquell mateix desembre fred i solitari, Clementina Arderiu hi escriu el poema “Sirenes” (És a dir, 1958), que data “pensant en Cadaqués”. I el 1956 escriu “La meva cambra a Cadaqués” (L’esperança, encara, 1969) i Riba «Poemes per a un nou llibre encara sense títol».
Sirenes
Pensant en Cadaqués
En un cel ventejat,
els averanys s’imposen;
tenen les flors un toc
estrident de color;
i ve l’home del sac
pel camí solitari.
Però la mar em resta:
al meu davant la mar.
Ai alades sirenes
—qui us ha vist i no ho creu!—
arterament voldrien
anihilar el meu somni;
a la terra i a l’aigua
llur cant és ple d’horror.
Però la mar em resta:
al meu davant la mar.
Intentaven corones
i paraules meloses;
un gran cor hi llanguia…
Pobra de mi, el meu cor!
Intentaven corones
i paraules meloses…
Per navegar no em calen,
només em cal amor.
Però la mar és ampla:
al meu davant la mar.
Arderiu, Clementina (1958). És a dir (1958), dins Jo era en el cant. Obra poètica 1913-1972. Edicions 62, 2012.
La meva cambra a Cadaqués
M’han fet ara marinera
i tinc casa i tinc llagut;
Cap de Creus és a la vora
-ahir no, hi vaig avui.
Marinera gent em volta;
Cadaqués m’ha pres el cor,
perquè la meva caseta
és gentil com un ex-vot.
M’hi portaren una imatge
amb la cara fina i greu;
entre el meu son i el meu dia
la cambra fa resplendent.
¿Quina angoixa em pot estrènyer
si la Verge em fa costat?
Tinc Montserrat amb l’aurora
pel balcó que dóna al mar.
Arderiu, Clementina (1973). ‘La meva cambra a Cadaqués, 1946’. Dins Obra poètica (p. 184). Barcelona: Edicions 62.
Poemes per a un nou llibre encara sense títol
Dins la nit, els meus anys
han cridat i em desperten;
semblen ocells perduts,
sóc d’ells i no em coneixen:
són meus i van errants
perquè no em puguin entendre
quan cerco en el meu cor
què m’ha fet gran i feble.
¿Què hi dius tu, pur infant
que encara et meravelles
de sobte, amb brusc delit,
pels ulls per on vas créixer,
i de qui guardo, amb corn
profund, les orelletes
tan fines a escoltar
les tendres veus que vencen?
¿Què hi respondries tu,
l’infant que jo vaig ésser,
tu que eres simplement,
tu que no pots comprendre
que el cor sigui pesant
i les coses esquerpes,
i el somni tingui risc,
i tot amor tristesa?
Per a ignorar-ho jo
i que, uns minuts, la teva
ventura elemental
revisqui en mi de sempre,
cal que et cedeixi a tu
i que ho pagui creient-me
i sentint-me dir foll,
foll que no mira enrera.
¿Qui somriurà dels dos,
el vell que no preveies
futur de tu, oh infant,
o tu, fonda innocència?
Sols sé que miro el riu
al llarg de la ribera;
i sempre sóc el punt
on l’aigua fa el seu pur
començament de perdre’s.
Riba, Carles (1984). «Poemes per a un nou llibre encara sense títol». Dins Obres completes, vol. 1: Poesia. Barcelona: Edicions 62, p. 325-326.
Quan el sol va començar a pondre’s, vam decidir enfilar-nos encara més amunt pels carrerons fins que per sobre d’unes teulades vam trobar el lloc perfecte des d’on veure la posta de sol.
Aquesta vegada va ser improvistat, teníem un racó guardat al googlemaps des d’on volíem veure-la l’endemà, però vagarejant pels carrerons havíem perdut la noció del temps i la posta de sol ens va enganxar per sorpresa. La primera vegada que vam venir junts, la vam veure des de la platja. La tonalitat rosada reflexada en la textura sedosa de les petites ones que anaven arribant pausades com si no volguéssin alterar la postal de la meva esquena contra el seu pit abraçats amb els peus dins l’aigua. Era el record més bonic que tenia del primer cop que hi vam venir.
Aquesta vegada, malgrat la improvisació, l’escena va ser igual de bonica, la vista des d’aquest replà permetia centrar la vista, no en el mar, sinó en el poble i les seves cases, veure com les ombres i les llums jugaven amb les parets blanques de les cases de Cadaqués que quedaven banyades per tots els tons de la posta de sol, des de l’intens groc, després taronja fins al rosa pàlid, el violeta i el blau abans de quedar completament enfosquides i només il·luminades pels fanals dels seus carrerons i les finestres de les llars.
Un cop el cel va començar a enfosquir-se, vam anar tornant i de camí cap a l’hotel, vam parar a sopar a la platja Port Alguer, que al matí ens havia enamorat. El restaurant de tapes on volíem sopar era ple i vam decidir anar al del davant. (Tot no pot ser perfecte, vaja!).
Tot i això, les vistes eren tan boniques. Asseguts en aquella terrassa vam poder observar la lluna plena, que havia tingut lloc la nit anterior, 6 de març, però que encara ho semblava. Observar la lluna és una de les meves grans passions i una cosa que des de la ciutat no sempre puc fer, ja que moltes vegades, quan surt i és plena, tarda tant a aparèixer darrere dels blocs d’edificis que al final quan deu sortir ja dormo perquè l’endemà matino per anar a treballar.
Em continua sorprenent com la lluna és capaç d’il·luminar la negra nit, era tan plena que es reflectia en l’aigua i il·luminava les façanes modernistes dels carrers interiors, i de tornada al Llané Petit, em va destacar, enmig del carreró, il·luminat per la lluna el cafè de l’Habana. Hi havia bona música, una llum tènue i un ambient calmat, vam decidir que l’endemà hi aniríem. Com va passar amb Calella de Palafrugell i tants pobles de la costa catalana, molts cadaquesencs que van marxar a Cuba a fer fortuna a principis del segle XX, en tornar es van fer construir cases luxoses amb façanes modernistes que contrasten, encara avui en dia, amb la senzillesa de les cases dels pescadors. I de fet, a Cadaqués hi ha una fira d’indians, per recordar la gent que el 1900 van retornar amb grans fortunes de les Amèriques. A la fira s’hi venen productes artesans, hi ha demostració d’oficis tradicionals, espectacles, havaneres i música cubana.
I és que, tot i que ara que Cadaqués viu del turisme i de les persones vestides amb roba de lli amb transparències, espardenyes i cabassos de vímet seria impensable pensar en una altra forma d’economia, durant molts anys Cadaqués va anar creixent amb la indústria, el comerç i a les rutes d’ultramar i durant el segle XIX van sorgir moltes fàbriques dedicades a la creació de productes alimentaris com ara anxoves, tonyina, oli d’oliva, aiguardent, gasosa, vinagre, pasta per fer sopa etc. I coexistien també altres indústries que produïen taps de suro, sabó, carbonat de potassa, pipes per fumar, etc. Però cal tenir en compte que mentre la indústria creixia, el conreu de la vinya i l’olivera va anar desapareixent, cosa que va portar a un greu empobriment econòmic; i molts cadaquesencs es van veure obligats a emigrar a les Amèriques, entre els quals Cuba, Haití, Argentina, Urugai, Mèxic i Nova York, a inicis del segle XX.
És difícil imaginar, doncs, un temps remot en què Cadaqués era ben desconegut, però a mesura que la carrera de Dalí s’enlairava i les seves obres plenes del paisatge rocós de l’Empordà arribaven arreu, ben aviat, artistes autòctons i estrangers van començar a arribar a Cadaqués atrets per la bellesa geològica i els nombrosos pintors i escriptors que s’hi reunien. De fet, Salvador Dalí que va immortalitzar el poble en moltes de les seves obres, donant-lo a conèixer arreu del món, hi va viure tota la vida. I va rebre visites d’altres contemporanis com Picasso, Duchamp, Max Ernst, Magritte; a més d’escriptors com Paul Eluard i la seva esposa Gala, Federico García Lorca, Eugeni d’Ors i Josep Pla, així com el famós cineasta Luís Buñuel, varen passar per Cadaqués entre molts altres.
Així doncs, cap als anys 60, i amb el creixement del turisme, cada cop més, el conreu va anar desapareixent i actualment viu dels turistes i residents d’estiu que hi tornen fascinats pel seu paisatge, tradicions. Per tal d’evitar el perill que corren tants racons massificats i turístics del món, vull visitar-los i escriure’n per recuperar-ne el passat que es va destenyint a mesura que avança el temps.
I mentre seguim camí a l’hotel en silenci, només amb l’oneig del mar contra la sorra de fons, ben passat el bar l’Habana m’imagino com hauria de ser vagarejar per aquests carrerons al segle passat, amb la remor del mar bressolant una veu greu cantant una americana directament importada de l’Havana. Cançons d’amors i esperança i gratitud al mar que els dona aliment cada dia.
CAT 
ENG