El Mistral, Ses Minves i Meliton
bars i llibreria
L’elecció de l’hotel per la ubicació, però també per l’esmorzar inclòs va ser tot un encert. Vam llevar-nos amb calma, volíem matinar i veure sortir el sol des de la platja, però també volíem descansar i fer vacances, així que vam romancejar i després d’esmorzar ens vam posar en marxa.
Prop del Café de l’Habana, al Carrer del Doctor Bartomeus, hi ha dues cases separades per un passadís en pendent. Hi vam baixar i vam passejar per davant de les cases de pescadors, a tocar de l’aigua, fins arribar a unes escales escarpades damunt la roca que s’enfilen fins a la Riba Pitxot i vam tornar a passar per la platja port Alguer i aquest cop sí que vam enfilar-nos per les escales del baluard de l’ajuntament i vam seguir caminant fins arribar a l’església. Feia anys, quan hi vam ser, era tancada, així que vam decidir entrar-hi.
En aquest cas, no va ser fins després del viatge, organitzant la informació per escriure’n aquesta postal que vaig descobrir que el punt més alt del casc antic és on es troba l’església de Santa Maria de Cadaqués, des d’on es pot veure un de les millors panoràmiques del poble, de la badia de Cadaqués, des Cucurucuc i fins i tot del petit far de Cala Nans. Data del segle XVI, i encara que en gran part és d´estil gòtic tardà, va patir diversos canvis al llarg dels segles, De fet, l’antiga església ja no existeix ja que el famós pirata turc Barbarossa, que va assetjar la vila l’any 1543, va destruir-la i després d’això, els pescadors que sortien a mar els dies prohibits, van reunir els seus diners per reconstruir-la, tal com va escriure Frederic Rahola i Trèmols:
L’església del meu poble
la feren els pescadors
treballant els jorns de festa
en bé del nostre Senyor.
Vam baixar pel carrer icònic de des Call i vam arribar-nos fins al passeig on hi ha el bar El Marítim. El costat del qual hi ha una estàtua de bronze de Salvador Dalí, realitzada per l’escultor Ros Sabaté l’any 1972 i cedida pel capità John Peter Moore, antic secretari del genial artista i hi vam fer un cafè. En les seves taules s’hi havia reunit artistes seduïts pel refugi mític de repòs i inspiració de Cadaqués com Salvador Dalí, Richard Hamilton o Marcel Duchamp,Eugeni d’Ors, l’ actor Kirk Douglas, l’escriptor Umberto Eco o el Nobel de Literatura Gabriel García Márquez.
Gabriel García Márquez, Doce cuentos peregrinos:
“Estábamos en el Marítim, el populoso y sórdido bar de la gauche divine en el crepúsculo del franquismo, alrededor de una de aquellas mesas de hierro con sillas de hierro donde sólo cabíamos seis a duras penas y nos sentábamos veinte”.
Gràcies a la sensibilitat artística d’Huc Malla, galerista i comissari d’exposicions, nou amo i nét de Pere Figueres, fundador del Marítim, avui en dia encara és un lloc de trobada d’artistes locals i internacionals com Vicenç Altaió, de fet aquí hi ha concebut molts dels seus llibres com La consola de Cadaqués (2007), el darrer dietari Tardes de diumenge (2022) o Sota les boles dels americans (2023). I ho segueix sent, sobretot, perquè conserva l’essència dels seus orígens, està ple de cartells d’exposicions i dibuixos dels artistes que han passat pel local i les cadires de fusta i les taules de marbre et traslladen a un cafè de principis del segle XX.
A més, des del 2017, coincidint amb el primer aniversari de defunció del fundador, va ser acreditat pel seu valor patrimonial amb la declaració del Bé Cultural d’Interès Local.
Imagino que quan els artistes que es poden permetre residir a Cadaqués al llarg de l’any, no venen en temporada mitjana-alta quan els turistes impedim una conversa distesa, calmada i filosòfica. Malgrat l’ambient concorregut i veure els cambrers desbordats, em va encantar tornar-m’hi a asseure, aquest cop sabent-ne tot això.
Amb la cafeïna bombant-nos la sang, vam decidir posar-nos en moviment i buscar una caleta solitària per estirar-nos-hi a no fer res, “dolce far niente” com ens havíem promès i vam seguir el camí de ronda vorejant la riba esquerra de la badia fins a trobar la caleta perfecta.
De camí vam aturar-nos un moment per contemplar la Casa Serinyana (Casa Blaua), També ens vam trobar amb l’escultura de “Lídia de Cadaqués”, de l’artista Ramon Moscardó, però abans d’arribar a la següent estàtua “Els Quatre Vents del Mar” de François Sthaly, situada al final de l’Avinguda Víctor Rahola ens vam enfilar per l’escala lateral d’una torre senyorial, però veient que més aviat reculàvem, vam decidir tornar a l’avinguda i baixar a la caleta que hi havia just al davant.
Per tant, no vam arribar fins a la platja del Ros, des d’on comença el camí de ronda, encara que són alguns dels racons ideals per a gaudir d’un bany, encara no feia tanta calor. Un dia, quan hi tornem, perquè hi tornarem, vull fer el camí de ronda, passar per la platja d’en Pere Fet fins a la de S’Arenella i observar bé es Cucurucuc, un dels símbols identitaris del poble i acabar el camí de ronda a Es Racó d’en Sanés des d’on accedim a l’urbanització des Caials. Però, on també tornaré, si ningú ens el pren aquell dia, és a la caleta on vam mandrejar durant més d’una horeta (i on em vaig cremar). La baixada entre roques era abrupta, però vam aconseguir arribar a la llera on picaven les lleus onades, vam estendre la tovallola entre el metre quadrat de pedretes que hi havia entre les parets de pedres i ens hi vam estirar a prendre el sol, dormir i llegir. Des d’allà, estirats i sols, podíem veure una postal perfecta de Cadaqués amb tota la silueta de l’església retallada davant la muntanya, les diferents platges i l’allau de gent passejant pel passeig i asseguda a les terrasses com formigues.
Un cop va haver passat l’hora punta de dinar, vam tornar cap al centre, tots els bars encara eren plens així que ens vam quedar al Meliton a l’atzar, sense saber que també era un lloc mític com el Marítim. Ho vaig descobrir quan abans de marxar, un cop ja havíem demanat i pagat el compte, vaig anar al lavabo i a la paret del costat hi vaig trobar tot de quadres amb diferents escenes amb Dalí i d’altres artistes.
Quan ja van haver obert, vam acostar-nos fins a la llibreria Ses Minves de Cadaqués. Una petita llibreria amb un petit i ric fons de narrativa en català i castellà, novetats, un racó de LIJ i sobretot un espai d’autors i publicacions locals o amb relació amb Cadaqués. M’hi vaig comprar un parell de llibres, (com si no en dugués ja prou a sobre), però Koyama m’havia fascinat. I també el llibre sobre Lídia de Cadaqués, que era l’únic que em faltava. Vaig poder conversar amb calma amb la seva llibretera i com que eren dies previs a Sant Jordi, i era el meu primer com a llibretera, tenia curiositat per saber com se celebrava a Cadaqués i em va semblar d’allò més bonic celebrar aquesta diada allà, lluny de Barcelona, amb un altre ritme i amb el bressol de la remor del mar de fons. Idíl·lic.
De qui no he aconseguit encara trobar cap llibre és de Quima Jaume, encara que té un premi a la millor trajectòria literària amb el seu nom i que ha estat lloada per altres autores de renom com Maria Aurèlia Capmany i Montserrat Roig, i que va guanyar el prestigiós premi de poesia Carles Riba al 1989; potser al morir jove a causa d’un càncer o al ser d’una família humil de pescadors de Cadaqués, i segurament per ser dona, no ha tingut tant de ressò. Així doncs, continuo amb el desig de llegir l’obra guanyadora El temps passa a Cadaqués (1986), sobretot perquè la seva poesia reflecteix una gran passió per la mar, les relacions humanes i el paisatge.
Per buscar una nova posta de sol preferida, vam caminar fins a l’altra banda de la badia, fins a la platja des Sorrell. El sol semblava que s’hagués de pondre en qualsevol moment i que ens ho perdríem mentre de camí el portàvem a l’esquena. Però un cop vam haver arribat, vam tenir temps d’observar amb calma la zona banyada per la llum daurada de la posta. No m’estranya que aquest paisatge inspirés Dalí. Sobretot va ser l’endemà, al museu de Portlligat on vaig veure unes postals on comparava les diferents roques i còdols amb aquestes formes tan curioses encara existents que havien inspirat diverses obres de Dalí. Realment a cada matoll, arbre, pedra o roca podem veure l’efecte de la tramuntana que des de temps immemorials ha anat esculpint les formes d’aquest singular paisatge. I és que el vent és una força natural molt present en tot el territori. De fet, el Gran Masturbador va ser inspirat per una gran roca situada a la cala Culleró.
A Cadaqués els infants no juguen a posar noms ni a buscar formes de coses i animals als núvols, ho fan amb els còdols de mar i les roques de les seves cales. Els cadaquesencs han batejat roques amb noms d’animals i n’hi ha que les anomenen com el camell, l’àguila o la tortuga.
És només des d’aquesta zona, en l’estona de l’hora blava, un cop fos el sol rere les muntanyes, que l’entorn emmudeix, les gavines com si també fossin conscients des de l’aire que és hora d’aixoplugar-se, refugiar-se dins de casa, que la badia reposa del seu ritme frenètic i podem intuir i sentir un lleu eco de la solitud antiga de la badia.
Per acabar el dia, ens havien recomanat el Restaurant Casa Nun, prop de la casa blava, i vam anar a fer-hi un bon sopar. Potser era la gran expectativa que ens havien creat, però no ens va meravellar. La il·luminació ens va semblar poc íntima, no era com esperàvem, comparant qualitat, servei i preu, ens va semblar força car tenint en compte altres llocs d’aquest estil on hem anat. Potser és un lloc més per anar-hi a dinar. Malgrat tot, la qualitat del menjar i de la cuina és molt bona, per això us el vull recomanar, simplement no volia crear-vos expectativa com em va passar a mi.
CAT 
ENG