Altaió i Lídia de Cadaqués,
Dalí i Leveroni
entre Sa Conca i Portlligat
Altaió, que escriu sobre Cadaqués a Tardes de diumenge menciona que el seu racó preferit als matins és Sa Conca, així que vaig voler viure aquesta experiència i buscar aquest amagatall.
Això ho vaig descobrir en un article del diari Ara, mentre em documentava sobre els autors actuals residents a Cadaqués.
En aquesta biblioteca calcària que protegeix la terra del mar i el vent, Altaió cada any llegeix De rerum natura de Lucreci, el seu llibre de capçalera per repensar “la relació entre la cultura dels humans i la natura”. Llegeix, sobretot, després de nedar, en un recés de la punta més extrema de la platja de sa Conca, situada prop de la casa del pare de Dalí i de l’entorn de la família centenària dels Pichot. “La geologia tova i seca de sa Conca és una arquitectura per al cos humà fabulosa per llegir, i, a més, la seva predisposició em dona ombra i m’escalfa”, destaca. “Allà hi he llegit més de 1.000 llibres”, afegeix.
Vicenç Altaió: “Cadaqués és una biblioteca de pedra seca enfront del mar” d’Aniol Costa-Pau. Ara. https://www.ara.cat/girona/cadaques-biblioteca-pedra-seca-enfront-mar_128_4653051.html
De camí vam trobar la barraca de Lidia de Cadaqués on Dalí l’anava a trobar per conversar-hi davant del mar. Aquesta dona va encarnar el personatge d’una de les obres més conegudes d’Eugeni d’Ors: La Ben Plantada.
I tot seguit vam creuar tot el poble per anar fins a la Badia de Portlligat. De camí ens vam para a fotografiar un dels pocs norais que es conserven al poble, un antic piló de pedra usat per amarrar les embarcacions. A la platja des Poal va ser on vam veure la primera posta de sol, llavors no ho sabia, però després de la recerca per aquesta segona escapada, vaig descobrir que allà hi ha una casa amb una placa que recorda als passejants que Picasso s’hi va allotjar durant la seva estada. Realment no són coincidències, són masses, simplement és que Cadaqués és un museu. Davant de la platja des Poal hi ha una petita plaça amb una olivera i és des d’allà des d’on surt el carrer de la Miranda, l’antic camí de Portlligat on hi ha situada la llibreria Ses Minves, que vam visitar el dia anterior. Havíem comprat aigua fresca i ho vam agrair, perquè el camí és de pronunciació elevada fins que s’arriba al càmping de Cadaqués. A la dreta veureu l’ermita de Sant Baldiri i el cementiri del poble. I el retorn al poble es fa pel mateix camí. No té pèrdua.
Encara que a la badia de Portlligat hi ha una escultura dedicada a Rosa Leveroni, a la botiga del Museu de Dalí no hi ha res en honor a la poeta que li va cedir la seva barraca perquè l’annexionés a la seva casa i actual museu. Per això vull aprofitar aquest espai per reivindicar-la.
Melodia del sol;
argent fi d’olivera:
herba tendra, perfum
d’una galta molt fresca.
Mar ratllat de dofins
que sospira i espera
sota el vent dels xiprers
la blancor de la vela…
Melodia d’amor
de l’escuma i la terra;
flama viva del bes
de l’aire i de la pedra;
torxes pures, estels,
en la infinita vetlla…
Ànima meva, pau,
dins l’eternal bellesa.
Leveroni, Rosa (1981). «Petite suite de Port-Lligat». Dins Poesia. Barcelona: Edicions 62, p. 83-84.
Amb aquesta descripció física, Rosa Leveroni ens trasllada a un lloc marítim i pacífic que va ser-li molt familiar gairebé des de l’adolescència. Es tracta, com especifica el títol, del poble de Portlligat, situat al municipi de Cadaqués. Va ser un territori que la poetessa coneixia i admirava profundament, ja que des de la dècada dels anys trenta es convertí en el seu refugi estival. Al voltant del 1926, la seva família lloga un pis per passar l’estiu, unes vacances que a l’inici combinen amb estances a Sant Andreu de Llavaneres. Aquells primers anys coincidien amb altres famílies com els Dalí, els Rahola, els Pitxot, en resum, burgesia empordanesa, però va ser la seva relació amb altres classes com la modesta Lídia Nogués que va inspirar Eugeni d’Ors per crear la Ben Plantada. El 1948 el seu pare li regalà una barraca, veïna de la de Salvador Dalí. Va ser també allà on va acollir diversos convidats, entre els quals destacaren el matrimoni Riba-Arderiu, Josep Pla, Santiago Rusiñol, Foix, Garbiel Ferrater, Pablo Picasso i Lorca. Cap al 1978 la seva salut la va obligar a vendre’s la seva estimada barraca, va ser així com Dalí la va adquirir. Tot i això, sempre va tenir molt bona relació amb els pescadors, sempre tenia la seva casa oberta a tothom. La relació de la poetessa amb el municipi de Cadaqués va ser tan intensa que, en morir a Barcelona l’any 1985, va ser traslladada i enterrada al cementiri de Portlligat. Avui en dia, aquell espai mític de la poesia catalana forma part dels espais dalinians, i encara que hi ha una petita placa que recorda la seva casa, trobo que mereixeria un millor reconeixement i homenatge.
De Dalí ja tenia el seu llibre Diario d’un Genio (gens pretensiós…), però realment el que volia i no havia trobat era La Vida Secreta de Salvador Dalí i allà el tenien i ja em veieu carregant un altre llibre.
No quedaven entrades per visitar l’actual Casa-Museu de Portlligat (Cadaqués), tampoc teníem intenció aquesta vegada. Aquesta va ser l’única casa estable de Salvador Dalí, el lloc on va viure i treballar fins que el 1982, en morir Gala, va traslladar-se al Castell de Púbol.
El 1930 s’hi havia traslladat atret per la llum i el paisatge, i m’imagino també que per l’aïllament del lloc, ideal per a crear. I a partir d’aquí va anar modificant la construcció inicial durant quaranta anys annexionant barraques fins a la definitiva que és tal com la coneixem, per ell era “com una veritable estructura biològica… A cada nou impuls de la nostra vida li corresponia una nova cèl·lula, una cambra”.
Venint de Cadaqués, on tens la sensació d’estar en una illa, un com et trobes davant del mar de Portlligat aquesta sensació canvia completament i ara és el mar qui sembla transformar-se en un llac. Hi ha dues illes, l’Illa de Portlligat, i al seu costat hi una altra illa més petita, Sa Farnera. Portlligat ha estat tradicionalment la base de molts dels pescadors de Cadaqués i a la riba de Portlligat encara hi amarren alguns dels pocs que queden a la vila.
Qui millor per parlar-ne que el propi Salvador Dalí, el geni expressa de forma magistral això en aquests fragments de la seva autobiografia, la que vaig comprar allà mateix:
“Portlligat està situat a quinze minuts de Cadaqués, a l’altre costat del cementiri. És un dels llocs més àrids minerals i planetaris de la terra. Els matins ofereixen una alegria salvatge i amarga, feroçment analítica i estructural; els vespres són morbosament trists: Les oliveres brillants i animades durant el dia, es metamorfosen en un gris immòbil, com de plom. La brisa matinal dibuixa somriures de petites onades felices a les aigües; per la tarda i sovint, com a conseqüència dels illots que fan de Portlligat una espècie de llac , l’aigua està tan tranquil·la que reflecteix els drames del cel crepuscular”.
La Vida Secreta de Salvador Dalí, Salvador Dalí
Com us deia a l’inici, doncs, Cadaqués no te l’acabes, jo marxava satisfeta de retorn a l’hotel, per recollir les maletes i retornar a casa, quan vam decidir tornar-hi per un altre carreró rere la riba Pitxot, quan la porta oberta d’una galeria ens va cridar l’atenció, semblava la casa d’un particular. De vegades, m’agradaria ser periodista o escriptora per tenir l’excusa perfecta i saber formular les preguntes perfectes per entrar i conversar amb l’artista que hi havia a dins treballant.
Llavors me’n vaig penedir, perquè quan vam arribar a l’hotel, encara era de dia, teníem prou marge per tornar a casa sense arribar molt tard i vam decidir asseure’ns en uns sofas rodejats per les pintures de Koyama mentre escoltàvem el concert en directe de jazz que hi havia a la terrassa. Sobre una de les taules hi havia un gran àlbum de fotografies i història del pobre i fullejant-lo i vaig descobrir un artista anomenat Ramon Moscardó, primer en vaig veure una de les seves pintures que em va fascinar, després el nom i finalment la ubicació del seu taller i va ser quan vaig lligar caps.
Definitivament, Cadaqués no te l’acabes, pots visitar-lo en un dia o, més extensament, en dos; però si realment vols apreciar-lo en totes les seves llums, aromes, temperatures, ambients i passat, no te l’acabes. I, suposo que, per això, malgrat el turisme massiu actual, encara que en les temporades altres ja no sigui un lloc de repòs i olorar-ne la salabror de l’aigua barrejar-se amb l’espígol i els llorers, encara que ja no tingui ni les mateixes fragàncies, ni sons i que es barregi amb el so constant dels cotxes, motos o bicis que circulen pel passeig, o l’olor a crema, i els crits excessius de la gent a les terrasses amb alguna cervesa o gintònic de més, manté un cert eco del seu passat intacte, l’essència immutable que us comentava a l’inici que em segueix meravellant eternament.
Per acabar, mentre marxem us recomano escoltar Pau Riba recitant visions cadequesenques.
ENG 
CAT